NIVELES DE LENGUAJE

El nivel vulgar.

• Poca cultura.

Lo utilizan personas de poca cultura.

• Características.

· Utilizan pocas palabras.
· Oraciones cortas y sin terminar.
· Utilizan vulgarismos.
· Los mensajes están desorganizados, no siguen un orden lógico.
· Abusan de apelaciones al interlocutor (el que escucha).
· Hablan siempre igual; no se adaptan a las situaciones de comunicación.
· Utilizan muchas frases hechas.

El nivel común o coloquial.

• Habla familiar.

· Es el que se utiliza más comúnmente.
· Es espontáneo y natural aunque, a veces, tiene algunas incorrecciones.
· Es muy expresivo y tiene muchos matices afectivos.
· A veces se descuida la pronunciación.

El nivel culto.

• Mucha cultura.

Es el que utilizan las personas cultas e instruidas.

• Características.

· Riqueza de vocabulario.
· Pronunciación correcta, cuidada y adecuada.
· Mensajes con orden lógico.
· Uso de cultismos (palabras que proceden del griego o del latín).

Lenguajes de nivel culto.

• Lenguaje científico-técnico.

Es el que se emplea para hablar o escribir sobre un área determinada de la ciencia o la cultura.

• El lenguaje literario.

Es el nivel más alto de uso de la lengua. Es muy importante el contenido (lo que se dice) y la forma del mensaje (cómo se dice). Utiliza recursos para embellecer el lenguaje: comparaciones, metáforas...

 

CONTRASTES AL NIVEL DE RENTA DE LAS PROVINCIAS ESPAÑOLAS

Los contrastes de producción y de renta

Existen importantes desequilibrios interterritoriales en cuanto al volumen y la distribución de la producción.
Así por ejemplo, dejando aparte el caso de Ceuta y Melilla por su condición de Ciudades Autónomas, Cataluña y la Comunidad de Madrid representan más de un tercio de la producción interior; y si tenemos en cuenta también la aportación de Andalucía y la Comunidad Valenciana, las otras dos regiones más significadas por su valor, el porcentaje se eleva hasta el 55 %. Es decir, cuatro Comunidades Autónomas concentran más de la mitad del PIB de España.
Por contra, la aportación a¡ PIB de las restantes comunidades, salvo el País Vasco, es interior en mayor o menor grado a la media nacional.
A su vez, dentro de cada una de las Comunidades Autónomas se observan también grandes disparidades internas. Las provincias más significadas coinciden, generalmente, con las comunidades más ricas. A ellas tan sólo habría que añadir algunas provincias, como, por ejemplo, Burgos y Valladolid en Castilla y León, cuya contribución es superior a la de su correspondiente comunidad. De igual forma, las provincias más deprimidas suelen situarse en las regiones cuya contribución al PIB es escasa.
Igualmente, los contrastes se manifiestan de forma evidente dentro de cada una de las provincias españolas, sobre todo entre la capital y el medio rural.
El valor absoluto de la producción no permite, sin embargo, conocer el nivel de vida de la población, ya que éste se halla muy condicionado por el tamaño de cada región. El grado de desarrolló económico se mide más ajustadamente a través del nivel de producción por habitante.
De este modo, teniendo en cuenta el binomio producción población, Cataluña y Madrid siguen significándose, pero ya no aparece Andalucía; ello se debe a que el valor de la producción andaluza está muy relacionado con su extensión y con su peso demográfico. Destacan, sin embargo, otras comunidades que no lo hacían anteriormente, tales como la Comunidad Foral de Navarra, Baleares, País Vasco, La Rioja y Aragón, cuyos valores del PIB por habitante son, como en el ca¬so de Cataluña y Madrid, superiores a la media española. Las regiones interiores y del sur, sobre todo Andalucía, Galicia, Extremadura y la Región de Murcia presentan los valores más bajos. El PIB por habitante de la región más rica, la Comunidad de Madrid, es más del doble del de la más pobre, Extremadura.
Los contrastes de riqueza y desarrollo entre unas comunidades y otras responden a la estructura productiva dominante en cada una de ellas, fruto a su vez de la evolución seguida por su economía.
Es evidente que, en líneas generales, y sin olvidar las enormes desigualdades superficiales y demográficas entre unas regiones y otras, coinciden las Comunidades Autónomas más desarrolladas con aquellas en que la actividad industrial tiene importancia y el sector terciario presenta un fuerte peso, sobre todo los servicios prestados a la producción y al turismo. Por contra, las comunidades menos desarrolladas se co¬rresponden con aquellas en las que existen estructuras productivas un tanto tradicionales, es decir, en las que el sector primario ocupa un lugar destacado. Aunque también hay que tener en cuenta que ha habido fuertes modificaciones en el sector primario, sobre todo en los aprovechamientos agrarios e industrialización agroalimentaria.
De este modo, y siguiendo este esquema general, las comunidades con mayor especialización agropesquera coinciden con las comunidades menos desarrolladas, como son Castilla y León, Castilla La Mancha, Extremadura, Región de Murcia, Galicia, La Rioja, Aragón y Andalucía.

DIFERENCIES ECONOMIQUES ENTRE NORD Y SUD

 En l'última sessió de les converses de l'OMC en matèria de comerç de serveis, realitzada del 27 de juny a l'1 de juliol, els països industrialitzats i en desenvolupament van fer avaluacions oposades sobre la situació d'aquestes negociacions. Un nou mètode de negociació proposat per la Unió Europea erosionaria la flexibilitat que permet als països en desenvolupament decidir sobre l'abast i el ritme de liberalització dels serveis.

Alguns dels principals països industrialitzats i en desenvolupament van fer avaluacions substancialment diferents sobre l'estat de les negociacions sobre serveis durant la Sessió Extraordinària del Consell del Comerç de Serveis realitzat en l'Organització Mundial de Comerç (OMC) del 27 de juny a l'1 de juliol.
Els principals països industrialitzats han estat projectant una sensació de crisi sobre el que consideren que són ofertes insatisfactòries d'accés al mercat per part dels països en desenvolupament. En aquest sentit, la Unió Europea demana que el Consell General de l'OMC adopti nous criteris de negociació (“mètodes complementaris alternatius”).
Això va ser adoptat per altres membres com un codi pel que en general es va cridar “marc de referència”, que, novament, és un codi per demanar als països que es comprometin a liberalitzar una llista de sectors amb un valor econòmic important.
D'altra banda, diversos països en desenvolupament van plantejar que no hi ha crisi en les negociacions sobre serveis i que les converses en aquesta matèria no estan endarrerides pel que fa als converses sobre agricultura i accés als mercats per als productes no agrícoles.
Sobre l'accés als mercats, diuen aquests països, el problema no és la falta d'ofertes per part dels països en desenvolupament, sinó més aviat la gran decepció per la falta d'ofertes de part dels països industrialitzats en la Manera 4, o l'obertura de mercats laborals per a treballadors de països en desenvolupament.
Diversos països en desenvolupament també van rebutjar la proposta de la Unió Europea d'adoptar noves modalitats de negociació, ja que els mètodes existents són adequats, mentre que el nou criteri proposat pot comprometre les flexibilitats que tenen ara els països en desenvolupament en el marc de l'Acord General sobre el Comerç de Serveis (*GATS) per determinar els sectors a liberalitzar i el ritme de la liberalització.
Les diferències van sortir a llum en la discussió sobre el punt “avaluació dels avanços i organització del treball futur”, realitzada el 30 de juny i 1 de juliol.

Clases de sustantivos segun su significado

Nombre propio: Designan a individuos y cumplen una función identificadora, es decir, señalan a un ser determinado entre los demás de su clase. Ejemplo Jose. Samuel, Borja.
 
Nombre común: Denotan las características de un conjunto o clase de individuos, es decir, no identifican a un ser concreto. Ejemplo casa, rio, tigre

Nombre abstracto: Son aquellos nombres que no designan objetos físicos o seres materiales, es decir, se refieren a ideas o conceptos. Ejemplo humor, alegria, tristeza.

Nombre Concreto: Se refieren a entidades que pueden ser captadas por los cinco sentidos y denotan una parte o porción de materia. Ejemplo papel, 

Nombre individual: Se refiere a un sólo ser. Ejemplo niño.

Nombre colectivo: son aquellos nombres que hacen referencia a un conjunto. Ejemplo ejercito.

Nombre contable o discontinuo: Se refieren a aquellas realidades que pueden ser cuantificadas. Ejemplo un árbol.

Nombre incontable o continuo/materia: Se refieren a aquellas realidades que no se pueden contar. Ejemplo agua.

La comunicacion oral y escrita.

La comunicación oral es aquella que se establece entre dos o más personas, tiene como medio de transmisión el aire y como código un idioma.

El lenguaje escrito es la representación de una lengua por medio del Sistema de escritura.

Moviments migratoris

En els dos últims segles s'han generalitzat els moviments migratoris, la qual cosa ha portat importants repercussions econòmiques, socials, demogràfiques, etc., tant a les zones emissores com a les receptores.

Els moviments migratoris són desplaçaments de persones en l'espai, amb canvi de lloc de residència per a una durada variable (permanent, semipermanente, estacional o diària) ocasionats per múltiples factors i en els quals intervenen diverses variables.

Una de les múltiples classificacions dels moviments migratoris podria ser la següent:

Segons la distància i el seu origen i destinació

• Interiors i exteriors.

Pel motiu

• Socials, culturals, polítiques, econòmiques…

Pel tipus de desplaçament

• Voluntari o forçós

Pel tipus de formació

• Treballadors qualificats o poc qualificats

Per sexe

• Masculins o femenins

Per grandària

• Per individus masculins o femenins, solos o en grup

L' Antartida

L'Antàrtida també denominat Continent Antàrtic o Antàrtica, és el continent sobre el qual es troba el Polo Sud. La definició més comuna comprèn com Antàrtida els territoris al sud del paral·lel 60º S, que coincideix amb la zona sota el Tractat Antàrtic. Atenent més a la geografia física, el límit estaria en la Convergència Antàrtica, incloent per exemple les illes Gòrgies del Sud i *Sandwich del Sud (prop del continent americà). Té una forma gairebé circular de 4.500 km de diàmetre sobre la qual sobresurt una estreta península en forma de "S", projectada cap a l'extrem austral de Sud-amèrica.


És el continent més elevat de la Terra, amb una altitud mitjana de 2.000 *msnm. Alberga al voltant del 80% de l'aigua dolça del planeta. És també el continent amb la mitjana d'humitat més baix de la Terra i el de temperatura mitjana més baixa.

 

Asia i el relleu

ASIA

Àsia, o continent asiàtic, és el continent més extens i poblat de la Terra, que amb prop de 44 milions de km² suposa el 8,65% del total de la superfície terrestre i el 29,45% de les terres emergides, i amb les seves 4000 milions d'habitants, el 60% de la població humana. S'estén sobre la meitat oriental de l'hemisferi Nord, des de l'oceà Glacial Àrtic, al nord, fins a l'oceà Índic, al sud. Limita, a l'oest, amb les muntanyes Urales, i a l'est, amb l'oceà Pacífic.


RELIEVE
En el continent asiàtic destaquen les següents formacions:

* En el nord la plana asiàtica.
* A la zona central una sèrie d'alts altiplans com les d'Iran, Pamir, Tibet i  
   Mongòlia. Les de Pamir i Tibet estan situades a 3.600 m i 5.000 m   
   respectivament, per la qual cosa es coneixen com el sostre del món. També hi
   ha una sèrie de serralades joves: els Montes Zagros, el Karakórum i
   l'Himàlaia,
   on es troba el punt més elevat de la Terra: el Everest (8.848 m).
* En l'est la Plana Xina.
* En el sud la Meseta del Deccán i la Plana de la Indoxina.
* Es completa el relleu amb una sèrie de planes al·luvials, per on transcorren 
   grans rius.

CLIMA

Àsia presenta una gran diversitat climàtica i de vegetació: des dels secs paisatges desèrtics a l'exuberant selva tropical, i característiques geogràfiques que presenten molts tipus de climes.